ELS PENSAMENTS DE KNIGHT

(Us porto una història que he de fer pel cole i que m'ha sortit bastant bé):

Un dia del llunyà any de 1914 un senyor, anomenat Knight, assegut sobre un banc, veient cotxes passar, mentre la pluja queia sobre la gran ciutat de Londres, va observar, com els automòbils corrien a una gran velocitat, com les persones no s’atrevien a creuar de carrer per les noves carreteres del barri de Soho per el perill que un turisme se l’emportés per davant.

Aquell senyor era vell, baix, dèbil, amb el cabell blanc, amb unes ulleres gruixudes. Duia un barret d’un color marró, amb una cinta fosca. Tenia la cara morena i rodona, els ulls encongits, el nas xato i la boca petita. Aquell home, es va quedar amb els ulls tancats, paralític, sense moure’s... Tothom passava per al costat d’aquell banc i veien a l’home mort.

Un dia d’estiu, després que el vell hagués estat allà nou setmanes, un funcionari de Londres, va decidir que s’havia d’enterrar l’home. Van mirar la documentació de l’home i vivia a un carreró a les afores de la ciutat, no tenia ni fills, ni dona... No tenia família. El govern anglès es va unir amb aquell funcionari i van decidir, finalment, enterrar a l’ancià.

L’home, un dia es va despertar. Ho veia tot fosc, sense cap llum, en un lloc amb poc espai. El senyor notava com insectes (sabia que eren insectes per les múltiples potes que tenien) passaven per el seu rostre. L’ home va començar a pensar, que era l’única cosa que podia fer allà, i en els seus pensaments sonaven gotes de pluja, automòbils a molta velocitat. Recordava unes veus, una mena de rèquiem, una multitud de persones parlant i l’himne d’Anglaterra. Va trobar amb la solució: era mort. O millor dit es pensaven que era mort. L’havien enterrat viu! El seu cap només pensava en colors. Sí, colors; el verd, el de l’esperança. L’esperança de sortir algun dia d’aquella tomba. També el groc, el color de l’enveja. L’ enveja que tenia a aquella gent que ara estava lliure voltant pel carrer. I també el vermell, el vermell de la fúria que tenia per la gent que l’havia portat allà pensant que era mort.

L’home tancava els ulls amb força. Aquelles cabòries que voltaven el seu cap tenien tant poder, que a mesura que anava obrint els ulls, veia llum, una llum que feia molts anys que no veia, quan els tenia totalment oberts va veure gent atrafegada anant amunt i avall, molts monuments i gratacels, cotxes anant per la carretera fent STOP i deixant passar als vianants, en un lloc que l’havien anomenat zebra crossing (pas de zebra). En Knight pensava: <> Llavors, va aixecar el cap i va veure una cosa amb diferents llums que indicaven quan un parava i quan l’altre podia avançar. En Knight es va fixar amb els colors, eren: Verd, groc i vermell. Eren els colors que passaven pel seu pensament quan era a la tomba. Va relacionar-ho tot, ell havia pensat tant en aquells colors i en aquell problema que a l’any 1914, passava a Londres amb els cotxes, que al final va crear la solució.

El senyor al•lucinat, va anar a preguntar la gent que si el Rei Jordi IV encara era viu. I la gent deia: <<Que diu, home! Si el rei Jordi ja va morir! Ara mana la reina Isabel II! Estem en el segle XXI!>>

En Knight, va inventar amb pensaments aquest aparell, que ara, sense ell no podríem viure: el semàfor. Recordem que Knight va viure quasi un segle en una tomba, pensant i pensant, i ha tingut recompensa.

Publicat originalment a: Carles Comas